Amb tan sols 4 anys,
m’has preguntat que era la vida.
La vida...
La vida son petits grans moments,
la vida és cada vegada que corres cap al llit i,
posan-te entre jo i la mama,
amb una insistència carregada de tendresa,
em demanes que et prepari l’esmorzar.
La vida és cada vegada que poses els peus sobre les meves cames i,
amb una sola mirada pícara de complicitat,
els teus ulls em demanen que et posi les sabates.
La vida és cada vegada que,
extenent els braços en creu perquè et pugi damunt les meves cames,
t’agafes fort a mi
i em demanes que t’acompanyi a l’escola.
La vida és cada vegada que corres a omplir la banyera i,
després de jugar i remullar totes les joguines,
em demanes que t’esbandeixi el caparró
mentre et tapes ben fort les orelles.
La vida és cada vegada que,
amb tota la intenció del món
i refugian-te en l’inocència de la teva curta edat,
negocíes quina ha de ser l’última cullarada del sopar.
La vida és cada vegada que,
amb la millor de les intencions,
esquitxes part de la cuina volent-me ajudar a fregar plats.
La vida és cada vegada que,
agafant el teu llibre de contes i saltant damunt del llit,
em demanes que et llegeixi el que toca per aquell dia
i t’adorms a la meitat.
La vida és gaudir la teva inocència,
respirar la teva pau i,
sobretot,
encara que a la meva manera,
poder-te seguir estimant...
A tu Nil, perquè encara què hagi sigut a la meva manera, m'has permès fer-te de "pare" durant un temps.
