Vagi on vagi, et recordo.
Sigui on sigui, no deixo de sentir-te.
Confessa’m la terra que trepitges,
Quin és l’estel que t’il·lumina
i per què sempre el vent du la teva veu...
Obre els braços als petons que encara ens hem de fer,
i no deixis escapar, allò que encara ha de venir...
Sigui on sigui, no deixo de sentir-te.
Confessa’m la terra que trepitges,
Quin és l’estel que t’il·lumina
i per què sempre el vent du la teva veu...
Obre els braços als petons que encara ens hem de fer,
i no deixis escapar, allò que encara ha de venir...
1 comentari:
Preciosa poesia, breu però molt intensa. Gratament colpidora la frase "confessa'm la terra que trepitges".
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada